El dret català

El tribunal de justícia de Catalunya

El antic tribunal de lo social

El que queda del anterior jutjat de pau

Prenguem d’exemple el mateix Rafael Casanova, ell era advocat. Difícil professió, molt vocacional.

Neix a Moià que es considerat com carrer de Barcelona. Es un dels 11 fills de una família important. El pare tindrà diferents càrrecs públics i el germà gran, obté també el títol de “ciutadà honrat”.

Segons el dret de successions es fan parts iguals, o via testament es pot designar un o més hereus reservant la quarta part del testat a repartí entre la resta de fills, que es procura compensà d’alguna manera. En el cas de Rafael, se li paga la carrera d’advocat, pro ell ja no va poder passar cap propietat important al seu fill. Amb el moment de la seva mort el 1743, tan sols disposava del usufructe de las propietats de la seva dona a la vila de Sant Boi.

La base del dret català comença el segle XI. Es segons la enciclopèdia catalana: “els preceptes de reis francs, normes canòniques de distintes procedències, lleis visigòtiques, alguna carta de poblament i sediments de dret romà ... constitucions de pau i treva, usos feudals i sediments consuetudinaris.”

Amb Jaume I tenim els primers Usatges, (1243, 1251) amb la prohibició expressa de esmentà el dret romà, el dret visigòtic o el canònic en les causes seculars. *

En aquesta  mateixa època, tenim dintre del call jueu la torà, els cinc primers llibres de la Bíblia que va escriure Moisès. Més de 600 lleis interpretades per un munt de tradicions en la Misnà i la posterior recopilació erudita en els dos Talmuds (s IV, VI?). Rebien moltes consultes inclús del propi rei, pro eren mol curosos limitant les seves opinions a la seva comunitat. *

Tot i així son inevitables les comparacions: A la llei de Moisès estava prohibit vendre la terra a perpetuïtat, cada 49 anys retornava a la família. Tots els fills rebien sempre herència, el primogènit rebia el doble. No hi havia perill d’excessiva fragmentació mentre la llei va ser vigent. *  *

Excepcionalment heretaven les dones i els seus fills. Normalment heretaven del pare. 

Hi han moltes particularitats interessants, tan sols algunes:

Més que propòsit punitiu, hi ha una intenció docent, de reparació i redempció. Sorprèn la precisió.

Si algú retenia diners aliens. Ho tenia que retornà amb un 20% afegit.

Si robava, defraudava, extorsionava ... Retornar-ho tot + 20% + presentà sacrifici. *

Es roba animal, i se'l troba viu. Compensa amb el doble.

Si és mort ho ja s’ha venut. Es compensa amb quatre o cinc animals. *

... a més ...

Les ciutats de Refugi, per el homicida involuntari. *  *

Les quarantenes. La lepra. *  *

Els reis i els sacerdots tenien obligació de saber llegir i escriure, per ensenyar al poble. Al desert hi havia una proporció de 26 israelites per sacerdot. *

Dos o tres testimonis mínim. Es castigava al testimoni fals amb el mateixa condemna que ell pretenia. *

Llei igual per ric, pobre o estranger. *  *

Prohibit segar totalment el camp, o recuperà els lots oblidats. Quedaven per orfes, vídues i pobres. *

Tenien que deixar descansar la terra. *

Prohibit demanar reis estrangers. *

Jesús, era de la tribu del reis (juda) per part de pare i de la tribu dels sacerdots (leví) per part de mare. Podia fer noves disposicions i lleis, podia pagar per les nostres faltes, ja no calien sacrificis. *

Pro potser no era el que esperaven:

“Doneu al Cèsar el que és del Cèsar, i a Déu el que és de Déu” *  *

“Quan Judes se’n va anar ... Us dono un manament nou: que us estimeu els uns als altres; tal com jo us he estimat, estimeu-vos també els uns als altres.” *

La llei estava pensada per conduir-los al Messies, i el Messies Jesús era el final de la llei tal com estava previst. No havien canviat els criteris, quedava la llei a manera d’antecedents i principis pro havien canviat les persones:

“faré un nou pacte ... ‘Posaré les meves lleis a la seva ment, i les escriuré al seu cor. I jo seré el seu Déu, i ells seran el meu poble’ ”. Hebreus 8:10*  *

Els apòstols i els ancians fidels de Jerusalem vetllaren per que “No aneu més enllà del que està escrit”*, varen frenar tant les derives judaïtzants com paganes. Però algú va sembrar mala herba mentre dormien (a la mort). *  *

Arribem així al segle XI, amb les doctrines de Plató sobre l’immortalitat de l’ànima plenament instaurades a tota la cristiandat, judaisme i islam. Trobem els orígens de la doctrina a Babilònia i una primera llavor en la primera mentira: ‘tranquils, que no morireu’*. Enterren així la certesa de la mort* i l’esperança de la resurrecció* que ensenya la bíblia, sota un munt d’explicacions i filosofies (a quina més rebuscada), tot per intentar harmonitzar veritat i mentira. *

Tot alhora no pot ser cert ... i es pose de moda Aristotel amb un pensament més racional que nega l’immortalitat sense proposà alternatives clares. L'església ho adopta tot, incloent els errors científics del moment com si fos veritat bíblica, pro continuen amb la immortalitat de l’ànima.

Aquí a Barcelona, el prestigiós rabí Salomó ben Adret es manté en l'ortodòxia, en contra de Maimònides. *

A mitjans del segle XIX, diferents moviments religiosos fan un retorn als orígens, a les veritats nues de la Bíblia. Mica en mica es desprenen del purgatori, l’infern, les festes paganes, l'adoració de verges i sants, i sorprenentment assenyalen 1914* com una data important al calendari bíblic.

Podem veure aquelles doctrines bàsiques en aquets 19 Capítols (+ notes): Què ens ensenya la Bíblia?

Si es busca, Ell es deixa trobar*. Ser aquí per poder rebre les Seves noves lleis i disposicions, els nous “llibres”*, es el que realment conte. Per cert, ja no caldrà cap mena de dret de successions.

“I eixugarà totes les llàgrimes dels seus ulls, i la mort ja no existirà, i mai més hi haurà laments, ni plors, ni sofriment. Les coses del passat ja no hi són”. Apocalipsi 21:4*

📨