Histories familiars

21 de juliol de 1944 València - Manolete i el meu tiet (el noi de 13 anys al costat del soldat)

Tranquils, no estic fen apologia de la tauromàquia, al contrari (mira "Convivir con animales"). Es que hem sembla que el noi de 13 anys que surt al costat del soldat crec que es el ‘tiet’. Si no es aquesta foto serà alguna de mol similar la que el va delatar. La foto es del divendres 21 de juliol de 1944 al voltant de les 11 de la nit a la plaça de toros de València. La imatge ha donat la volta al mon de la ma de Amazon i està a moltes cases, exposicions, llibres i diaris. Es la representació del cim de la carrera de Manolete, que casi ve mai surt a ‘hombros’ tan per que no li agradava com per el respecte que li tenien. O potser perquè li feien mal el munt de ferides que ja portava.

Dos dies després apareix una foto similar a ‘El Mundo Deportivo’ on tornen a sortir tots menys el tiet. No se gran cosa de l'historia familiar pro suposo que passaria una cosa així ...

L’avi Pau Pons de Sant Feliu de Codines troba a Barcelona al carrer Consell de Cent 297 4t, un pis de lloguer ideal per la sastreria. En algun moment es casse amb Maria Torres Bas de Capellades. El 1928 i dos vegades el 1932 posen un anunci a ‘La Vanguardia’ a la secció de ‘Huéspedes’ oferint habitació per una o dos persones.

Tots els pisos posen anuncis similars en algun moment i als baixos sembla que hi ha un mecànic el 1925. El 1931 neix el Josep (el tiet), el 1933 la Tresa (la mara), i després de la guerra lamentablement mor el pare, l'avi Pau. M'invento la resta ...

El juliol de 1944 a la pensió un dels hostes, diguem el Vicenç crida: “Mestressa! Maria! que aquest cap de setmana baixem a València, a la fira. Estarà tot preciós, música, flors, focs artificials, els carrers estan a peta. Perquè no deixes que vingui el nen? s'ho passarà be amb els meus nebots” ... “mama! mama! deixa-m'hi anar!” ... “No! No vull que vagis als toros!” ... “No mama, no” ... (Vicenç) “Tranquila dona, que no deixen entrar als nens. Diumenge a la nit el tens aquí, que dilluns treballo”.

I sí. Després d'una pila d'hores esperant i petin, arriba passada la mitjanit de matinada ... sense sabates. “Q'ha passat?” ... “sens ha fet tard i hem dormit al tren, una mica mes i se'ns passa l'estació hem baixat escopetejats ... sense les sabates” ... Passen els dies i la mare agafa un dels diaris dels nois per que no li trepitgin el fregat i apareix la foto ... Vicenç!!! Nennn!!! ...

I sí, ni els nens ni ningú mes podia entrar a la plaça, ja no quedaven entrades, torejava el Manolete. Van vendre fins i tot les entrades reservades per la premsa, els tocaria està de peu. Pro ... tot i ser València una ciutat gran, conserva un cert aire de poble, sempre es coneix algun encarregat de la taquilla, de les entrades, del bestià o fins i tot algun costaler o capitalista encarregats de carregar als toreros per la plaça. Així colen a la quitxalla i es troben tots junts periodistes, fotògrafs, metge, guàrdia civil ... i “ole! ... ole! ... ooole! ... uyyy!” aplaudiments, música, s'ensorra la plaça, es el Manolete! de qui parlaven constantment els nois a casa. Està ja per entrar a matar pro li demanen que segueixi. Finalment, repica el tambor i el pobre toro força lent i manso cau a la segona estocada. La plaça rebenta, entren els costalers, el fotògraf, el soldat, a la quitxalla els hi diuen “quedeu-se aquí”, pro es inútil intentà parar els nens, i el tiet a punt de quedar-se sol pensa “jo també” i entra.

Això seria divendres, Manolete toreja uns pocs dies mes abans de marxar a Tudela. Diumenge hi tornen, tot esperant que sortís el Manolete. Lamentablement el toro l'envia aviat a l'infermeria i ja han de sortir corrent a buscar l'últim tren. Al viatge de tornada es repetirà allò tan conegut ... “per això els hi paguen”.

La iaia continuaria tirant endavant la casa uns quants anys, i no li calia posar anuncis, si algú de Capellades tenia que baixar a Barcelona de seguida li deien “ves a casa la Maria”. Així va arribar a casa un tal Josep, de Sant Pera Sacarrera, li va obrir la porta la filla, la Tresa. Jeje, la resta ja ho sabeu. Segons la mama “era mol guapo” ... no se, “división de opiniones” per utilitzar una expressió taurina. Finalment van començar a arreglar la casa per viure-hi i el pare va tindre que parlar amb l'últim hoste per convenç-el de que necessitava que marxés.

Recordeu?

Suposo que de nuvis, el pare es va compra una moto i tot il·lusionat arriba a casa ... “baixa que donem un volt!” Pro quan la iaia es va enterar ... “No! De cap manera la meva filla hi puja!” ... va tindre que tornar-la a vendre. 😄

Cap problema, es respectaven mol.